Sóc el David Odena Teruel, visc a Andorra, i pateixo una miocardiopatia dilatada, diagnosticada l'any 2008. Per aquest motiu sóc portador d’un DAI (Desfibril·lador Automàtic Implantable) però, tot i això, pedalo 10.000 quilòmetres anuals amb la meva bicicleta.
Els inicis amb el DAI
Tot va començar al setembre del 2007, després de la mort del meu sogre, l’Estanis. En aquell moment vaig decidir ampliar la meva pòlissa d’assegurança de vida i després de vàries proves mèdiques em diu el cardiòleg d’Andorra que no sóc apte ja que tinc un problema a la part dreta del meu cor. Immediatament em vaig posar en mans del Doctor Guillermo Oller i del seu equip a la Clínica Sant Jordi de Barcelona. Després d’uns mesos de proves mèdiques continuades m’implanten un DAI que formarà part del meu cos i de la meva vida per sempre i fins ara.
L’any 2008 la meva vida va fer un gir de 360º. Jo era un noi de 33 anys, fumador, que prenia les meves copes i menjava tot el que volia i a qualsevol hora. Tenia la meva pròpia empresa i 25 empleats al meu càrrec, la meva vida laboral no tenia horari. Estava acostumat a aixecar pesos i treballar sense descans. Un cop em van implantar el DAI em van prohibir tots els meus mals hàbits, fins i tot treballar i gairebé em prohibeixen conduir. Aquells dies vaig pensar més d’un cop en voler morir i deixar aquest món per la por que tenia a no saber què fer de la meva vida amb un DAI. Sentia que era un destorb. Gràcies a la meva dona, l’Anna, i la meva filla, la Skyland, em vaig adonar que podia sortir d’aquell mal moment i que podia canviar. A partir d’aleshores vaig començar a aprendre a conviure amb el DAI.
Damunt la bicicleta: Si vols pots!
Tres anys més tard de la meva primera intervenció al cor estava treballant per a un client que es diu Xavier Florencio i estava a punt de sotmetre’m a una nova operació per posar a punt el meu DAI. En aquell moment, Florencio em va regalar un equipament de ciclisme i em va dir: “té!, per a que facis esport! Comença amb bicicleta btt i no forcis la màquina”. En aquell moment, jo no vaig saber què respondre i és que el que em deia em sonava a xinès ja que jo no havia fet mai esport i desconeixia per complet que aquella persona havia estat ciclista professional fins que m’ho va explicar un amic meu.
Les casualitats no vénen mai soles i uns mesos més tard em va tocar en un sorteig una bicicleta de publicitat i vaig decidir estrenar-la amb el mallot que m’havia regalat Florencio. Aquell dia vaig sortir a pedalar per la Seu d’Urgell amb el meu amic Ambatlle però la meva bicicleta pesava 20 quilos i no em va permetre fer més de 3 quilòmetres. Estava clar que en necessitava una de més lleugera!
Un cop em vaig haver comprat una nova bicicleta de btt vaig fer la meva primera sortida en solitari pels voltants del meu poble i vaig poder fer 5 quilòmetres. Encara que vaig seguir pensant que allò no era per a mi, poc a poc els 5 quilòmetres es van convertir en 25 quilòmetres diaris. Amb tot, les meves revisions amb el cardiòleg eren cada cop més positives però la meva recuperació era molt lenta.
Aquell mateix estiu, l’any 2010, durant les meves vacances a Vilanova i la Geltrú, vaig sortir a pedalar al costat del Burguis. Ell pedalava amb la seva bicicleta de carretera i jo anava darrera amb la meva btt i això em va fer veure que m’havia de superar a mi mateix. Tot i això vaig arribar a acumular 5.000 quilòmetres anuals. Però jo, necessitava més...
Quan em vaig comprar la meva primera bicicleta de carretera les meves sortides van començar a ser cada cop més llargues fins que vaig decidir inscriure’m a l’Associació de Ciclisme d’Andorra, l’ACA. Aquell mateix any, al 2012, vaig voler participar a les primeres marxes cicloturistes i ho vaig fer al costat del meu company de carreres, el Sisco, a qui de forma simpàtica li dic el Cuqui. L’any 2012 vaig poder córrer a La Indurain a Navarra, La ruta pirinenca de les 3 nacions a Puigcerdà i La volta als ports a Andorra. Aquell any van passar a ser 10.000 els quilòmetres que vaig fer amb la bicicleta i les meves proves mèdiques cada cop anaven millorant i la meva recuperació era més ràpida.
La recompensa i el repte
Tots els meus esforços damunt la bicicleta van fer que les pulsacions del meu cor fossin cada cop més altes i això volia dir que si volia forçar la màquina ho havia de fer d’una forma controlada. Va ser aleshores quan vaig conèixer el meu entrenador personal, l’Eduard Barceló, amb qui vaig començar un pla d’entrenament que avui en dia encara continuo. Aquest rutina em va permetre fer 10.000 quilòmetres més a l’any i seguir participant a les marxes cicloturistes, fins que vaig tenir un ensurt que va fer canviar les coses. L’any 2014, durant la marxa cicloturista de Racons de la Conca, a la Conca de Barberà, i arribant a l’avituallament del quilòmetre 100, vaig patir una descàrrega del meu desfibril·lador. Aquells van ser una minuts de desconcert i molta por però poc a poc vaig veure com les meves pulsacions s’estabilitzaven i vaig poder continuar el meu repte d’arribar a la meta. Després de moltes proves mèdiques el meu cardiòleg, el Doctor Oller, va descobrir que el meu DAI tenia un elèctrode defectuós. Vist però que la meva recuperació anava a passos de gegant, els quilòmetres que ja portava sumats a les meves cames i les hores d’entrenament que passava damunt la neu durant l’hivern, em van desconnectar el DAI.
Va arribar el moment de disputar per segon cop La volta als ports d’Andorra i aquesta vegada ho havia de fer sense la meva assegurança de vida, el desfibril·lador. Vaig tenir molta por perquè m’havia acostumat a viure amb allò que si el meu cor fallava alguna cosa em reanimaria. Per sort, va ser un dia i un any perfecte! I és que també, al 2014, va néixer la meva segona filla, l’Alyson.
Després de tota aquesta història som a l’any 2015. A hores d’ara ja he pedalat per segon cop a la marxa de La Mussara, a Reus, i he disputat, per tercer any consecutiu, la Quebrantahuesos, superant la meva marca de fer-la amb menys de vuit hores. Les meves properes fites són La Ruta Minera, la que diuen que és la cicloturista més dura de Catalunya, però sobretot els meus entrenaments se centren en La Purito Andorra 2015!